Descripció
Els poemes aplegats en aquest llibre, Un sorollet de claus, escrits durant els deu darrers anys, estan amarats —com afirma Jaume Huch en l’epíleg— «pel sentiment de l’absència de la persona estimada, transfigurada, però, en presència, fins al punt que una pèrdua tan sentida revesteix la poeta de solitud i, al mateix temps, de companyia —d’aquella inefable companyia que ens fan les
persones que físicament ja no són entre nosaltres, però que al mateix temps hi són sempre, fins al punt que el seu record esdevé una presència viva». Per això, Mercè Miró, que es nega «a ser l’amistançada de l’amnèsia i de la por a la incertesa», vol exorcitzar, amb l’embruix de la poesia, l’oblit i el pas del temps… «I és potser per enredar les hores i els dies, quan la ràbia i la impotència no donen pas a l’esperança, que s’aferra a la vida de la mà dels records, que esdevenen llavors. Aquelles llavors que, com diu, “plantaré en un miracle, i esperaré que poncellin”. La realitat pot ser aspra quan cauen “els sentiments en terra erma”, però els records revelats —i el seus versos— il·luminen la foscor de la solitud».
