Descripció
Després de travessar l’infern anomenat temps i desemmascarar-lo com allò que és, la por a estimar, els amants inventen l’univers, despullats sota la intempèrie de l’infinit que encerclen i havent apurat el calze del seu destí, en què cap ala no s’envola si no li batega un cel a dins.
Tal com el cos els neix del cos que creen a l’amat, l’ànima els aprehèn a cada claror —crucificada criatura— que la bellesa és la immortalitat possible, el bes entre la ment i el món: els mars a les venes, els firmaments a la pell se’ls enllacen, Cosmos que s’expandeix, Paraula divina, parèntesi entre dos Silencis… I, al capdavall, quan el cometa, de tan, tan nu pel vol, és sols una llàgrima i pregunta al llac «i la immortalitat?», la resposta li emmiralla el somriure en què consisteix l’única existència: «roses!, roses!, roses!».
Cos, cosmos unifica el seus poemes anteriors en una síntesi que els eixampla i els supera, un mar de metàfores que, com afirma el seu autor, constitueixen l’únic llenguatge que escau a la metafísica.
