Sobre l'obra

Amb el present volum l’autor ens relata el viatge a Astúries que, l’any 1983, va fer amb la seva família. Aquest document autobiogràfic, però, supera el llibre de viatges, ja que Santiago Riera aprofita el dia a dia per comentar el que veu des d’un punt de vista crític i, alhora, reflexionar en veu alta sobre l’art, la història i la política. No es tracta, tanmateix, d’un llibre erudit sinó d’una obra planera, tal com correspon al relat d’unes vacances. El resultat final és ben clar: Riera resta tan encisat pel Principat d’Astúries que suggereix a tots el qui llegeixin aquest dietari que no s’acontentin a imaginar-se’l, sinó que convida amb vehemència a fer-hi, si més no, una escapada.

Sobre Santiago Riera

És professor d’Història de la ciència i de la tècnica a la Facultat de Geografia i Història de la Universitat de Barcelona i membre de l’Institut d’Estudis Catalans. Entre les seves obres cal destacar Ciència i Tècnica a la Il•lustració: Francesc Salvà i Campillo (1751-1828), premi Lluís Sayé, 1985; Narcís Monturiol (1986); els estudis sobre la “Maquinista Terrestre y Marítima”, i una trilogia sobre l’essència de la ciència (Més enllà de la cultura tecnocientífica, 1994; Origen i evolució de l’Univers, 1996; i Ciència, Romanticisme i Utopia, 2001). Darrerament ha publicat una Història de la ciència a la Catalunya moderna (2003). També ha escrit una novel•la (La ciutat del canvi, 2001), que constitueix el primer volum d’una trilogia sobre la ciutat de Barcelona, el segon volum de la qual (La ciutat del desig) és en vies d’edició.

Sobre l'obra

Montserrat Ribas i Piera es pregunta què ha representat la vellesa al llarg de la seva vida i com la viu en l’actualitat. I per respondre-ho traça un recorregut de les diferents situacions, pensaments, apreciacions i anècdotes que ha viscut (amb breus escapades, però, que el sentiment li imposa), contrapuntats amb el pensament d’escriptors de tots els temps que han abordat aquesta qüestió. Unes memòries, doncs, i alhora un assaig sobre la vellesa. I, insospitadament, Fer-se gran s’adreça a lectors de totes les edats.

Sobre Montserrat Ribas

(Barcelona, 1929)

Mestra i diplomada en Treball Social, va treballar a Càritas Diocesana de Barcelona com a Cap del Departament de Vellesa. També és llicenciada en Teologia per la Facultat de Sant Pacià de Barcelona i en Humanitats per la Universitat Ramon Llull. Va ser finalista amb La meva guerra. Memòries del 1936-1939, en la 4a edició del “Premi Romà Planas i Miró” de Memòries Populars de la Roca del Vallès. Escriu un bloc, Viure i conviure (http://viureiconviurebloc.blogspot.com).

Sobre l'obra

Amb Justificació del notariat, tal com ja indica aquest títol, l’autor pretén justificar la professió de notari des d’una triple vessant: històrica, jurídica i actual. Històrica, per tal de recordar, d’una banda, que la professió notarial és mil·lenària –hi havia ja notaris, per exemple, a l’antic Egipte, entre molts altres pobles i nacions–, de l’altra, amb la voluntat de fer una anàlisi històrica de la figura del notari, sobretot a Catalunya. En segon lloc, jurídica, ja que el present llibre es pot entendre també com un llibre de dret notarial que tracta qüestions jurídiques del funcionament del notariat. I en tercer, des d’una vessant pràctica i actual, perquè intenta exposar com funcionen les notaries avui dia, i quins problemes professionals tenen els notaris, sobretot pel que fa a la seva relació amb el poder polític.

Sobre Ramon Costa

Va néixer a la Coma i la Pedra (Solsonès), l’any 1961. És llicenciat en Dret per la Universitat Autònoma de Barcelona, i és notari des de l’any 1988. Va ser també professor col·laborador de la facultat de Dret de la Universitat Autònoma de Barcelona. Actualment és el notari titular de Mollet del Vallès. Anteriorment, havia ocupat la plaça, com a notari titular, de les poblacions de Puig-reig, Prats de Lluçanès i Igualada, i havia estat notari substitut de les notaries de Cardona, Berga, Calaf i la Llagosta.

Sobre l'argument

El mite de Prometeu —el del tità que dóna el foc i la tècnica als humans per poder sobreviure enmig de les hostilitats ambientals— és ara revisat per l’autor en aquest llibre. D’entrada, però, ja ens recorda que, com ens diu Plató per boca de Protàgores, el tità no ens va lliurar el do de la política, ni de l’ètica, ni tampoc el de la capacitat de conviure. El cas és que Zeus, en adonar-se que els humans es destruïen, els fa lliurament del do de la moral, de la capacitat d’entendre’s. No obstant això, i des de l’edat moderna —sobretot a partir del segle XX i més encara en el segle XXI— s’anuncien un salts espectaculars. En el nostre temps, certament, la tecnologia ha fet avenços enormes, però no ha estat així en el terreny de la política ni en el camp de la saviesa, ja que ens regeix un capitalisme i una ideologia neoliberal depredadors. Amb el seu estil característic, l’autor ens parla de tres actituds davant la vida centrades a trobar-hi unes raons de sentit, tot recreant el mite a partir d’un seguit d’històries que defensen l’humanisme que hauria de dirigir assenyadament l’instrumental tecnològic.

Sobre l'autor: Joaquim Sala i Pujolràs

És fill de Centelles (Osona). Doctor en filosofia, va exercir de catedràtic a l’IES Guillem de Berguedà, de Berga. L’any 1993, va
ser guardonat amb el Premi Joaquim Xirau per l’obra El mite de l‘expulsió del paradís. Ha publicat, també, els llibres L’eix del Mal (2003), La saviesa encerclada (2007), El surf d’un món convuls (2009), Col·loquis amb la vida (2010), Filosofia per a viure (2012), Elogi dels grans dubtes (2013) i La vida entre pantalles (2014), tots ells editats en aquesta mateix a col·lecció. Pelegrinatge al turó de Prometeu és la novena obra que publica.

Sobre l'obra

Reuneix seixanta-un textos que Lluís Calderer va escriure per a la secció anomenada “Poesia” del suplement de cultures “Idees” del diari Regió 7. Com escriu Eudald Tomasa en el pròleg que acompanya el present volum, la idea d’aquella secció sorgí “després de constatar no només la mancança de presència del llennguatge poètic als mitjans de comunicació, sinó la necessitat que hi ha, i hi continua havent, d’establir aproximacions no especialitzades, gens erudites ni feixugues, a un llenguatge poètic sovint qualificat de difícil, críptic, impenetrable. La secció, doncs, havia de complir un objectiu bàsic: establir un pont, un diàleg, amb els textos, sense cap més pretensió que revelar-ne el sentit i facilitar-ne la lectura.” A més, però, Lluís Calderer ha aconseguit que els poemes parlin per ells mateixos i que els seus comentaris potenciïn el gaudi de la poesia. I, per altra banda, cal dir que el resultat de la seva tria “configura un panorama de la lírica de tots els temps que ben bé podria constituir la base d’una antologia universal en llengua catalana.”

Sobre Lluís Calderer

Va néixer a Manresa l’any 1944. Llicenciat en Filologia Catalana, forma part de l’equip coordinador de “Faig Cultura” i és director del grup “Faig Teatre”. És un dels responsables de la revista Faig Arts, en la qual escriu habitualment, així com a Escola catalana i El Pou de Lletres, entre d’altres. També és membre del col•lectiu interdisciplina “Quaderns de Taller”. Ha publicat els llibres de poesia Essència del temps (1982), Mentre la pols es mou (1995) i El pacte clos (1997), de narració La Seu se’n va a córrer món (1984) i Màscares per a la companyia del teatre dels somnis (1990), traduccions d’Ungaretti i Camus, així com els volums Introducció a la literatura (1989), De la veu a la lletra (1995) i Diàleg amb la poesia (1996). Ha estat també un dels curadors, conjuntament amb Ernest Maruny i Josep M. Massegú, de l’edició de l’Obra Lírica de Josep Junyent i Rafart.

Sobre l'obra

Aquest llibre està cridat a esdevenir una guia indispensable per a conèixer la nostra literatura per a joves dels darrers cinquanta anys. Una obra apassionant, fruit d’un treball constant, eficaç i fructífer, que pot fer un gran servei, perquè és una eina per a mestres, pares i lectors en general, tan necessitats d’orientacions clares, solvents i responsables en una matèria en què és difícil situar-se i triar amb encert. Cal llegir, però escollint bé les lectures. Com diu l’autor, adreçant-se al seu fill: “Et diran que llegeixis, Bernat, i procura fer-ho, creu-me. Poques coses trobaràs que et puguin ajudar tant a créixer i a ser feliç. T’ho dic jo, que no acostumo a enganyar mai a ningú, i menys a tu. Paraula de pare!”

Sobre Josep M. Aloy

Va néixer a Manresa l‘any 1948, on ha viscut sempre. Va estudiar Filologia catalana a la Universitat de Barcelona i va donar classes de llengua i literatura durant quinze anys a l’escola Badia-Solé de la capital del Bages. Durant els últims vint-i-cinc anys ha treballat al Departament de Justícia de la Generalitat de Catalunya en el camp de la delinqüència juvenil. Com a resultat d’aquesta feina, l’any 1991 va merèixer el Premi Serra i Moret de civisme per la novel•la Queni, basada en un cas real. De la seva etapa com a mestre, n’ha mantingut sempre més el contacte amb la literatura infantil i juvenil, de la qual s’ha convertit en un autèntic apassionat i estudiós. Ha format part de diversos jurats literaris, ha estat assessor de l’editorial La Galera, ha exercit la crítica i encara continua escrivint sobre llibres en diverses revistes, especialment a Escola Catalana. Com a autor, ha publicat dos contes: Renoi, quin conte! (1996) i Una picoreta estranya (2000). Especialista en l’obra de Josep Vallverdú, n’ha esdevingut el seu biògraf. L’any 1991, va publicar Contes en òrbita, un estudi de vint-i-un contes d’aquest escriptor i, l’any 1998, el llibre Camins i paraules. Josep Vallverdú, l’escriptor i l’home. Sobre aquest autor, va obtenir també el premi Recull-Rafael Cornellà de retrat literari, amb Gira-sol d'una història (retrat literari de Josep Vallverdú), l’any 1994.

Sobre l'obra

Arran d’una visita a una persona gran, acollida en una residència, l’autor aprofita l’ocasió per analitzar el subsòl espiritual del nostre temps i, per tot un seguit de circumstàncies, se sent compromès a aprofundir en la qüestió de l’orientació i els valors de la vida. S’adona, llavors, que la buidor o l’absurditat es converteixen en l’autèntic nucli de les angoixes i els malestars que ens impedeixen una vida reeixida. Tot plegat, el porta a posar en relleu la importància d’enfortir un humanisme laic, però obert alhora a tres grans camins o horitzons amb totes les seves variants, tenint com a punt de partida la dignitat humana i la vida present. L’autor aposta, per tant, per una nova espiritualitza¬ció de la nostra vida, encarada a un ventall de camins que poden ser ateus, agnòstics o religiosos.

Sobre Joaquim Sala

És fill de Centelles (Osona). A partir de l’any 1979 va exercir de professor catedràtic de Fi¬losofia a l’IES Guillem de Berguedà de la ciutat de Berga. Es va llicenciar en Filosofia per la Universitat de Barcelona (1977). Va obtenir el doctorat, l’any 1986, amb la tesi “L’astúcia de la raó”. Amb l’obra El mite de l’expulsió del Paradís (1993), va ser guardonat, l’any 1992, amb el IV Premi d’Assaig Joaquim Xirau, que atorga l’Ateneu Barcelonès. Posteriorment, ha publicat L’eix del Mal: de Déu a la humanitat (2003), La saviesa encercla¬da: L’ensenyament i l’educació en un món desbordat (2007), El surf d’un món convuls (2009) i Col·loquis amb la vida (2010), tots ells editats en aquesta mateixa col·lecció. En els darrers anys, s’ha prodigat com a conferenciant, especialment sobre els orígens i la història de la tradició cultural, filosòfica i religiosa d’Occident. Els seus interessos intel·lectuals s’orienten cap a temes relacionats amb la filosofia, la sociologia, la reli¬gió, l’educació i les humanitats en general. Col·labora assíduament a la premsa escrita i en altres mitjans de comunicació. Filosofia per a viure és la sisena obra que publica.

Sobre l'obra

Amb un enfocament més pràctic que teòric, El progrés tecnològic es pot considerar un complement a un altre llibre de l’autor, El llarg camí de la ciència (2004), publicat en aquesta mateixa col•lecció. Ara, en lloc de pures teories o especulacions sobre determinats fets científics, aquest volum ens presenta i descriu les aplicacions d’aquells descobriments a la vida quotidiana. És el que el públic coneix com a “invents”. Des de les primeres olles de vapor, bombetes elèctriques, ulleres, bicicletes, afaitadores o paraigües, que són estris antic i sempre pràctics, prou acreditats pel seu llarguíssim ús, fins als instruments més complexos, més utilitzats i més imprescindibles en l’actualitat com l’automòbil, l’avió, el telèfon mòbil o l’ordinador personal. El lector, doncs, podrà comprendre i apreciar, gràcies al rigor i a la claredat expositiva de Josep Tomàs Cabot, l’eficàcia i la transcendència d’aquest progrés material (“tecnològic”) que ja ve de lluny i que ens impulsa, malgrat totes les amenaces, cap a una societat del futur segurament més sàvia. Pacífica i feliç que l’actual.

Sobre Josep Tomàs

Va estudiar Medicina i més endavant es va graduar en Periodisme. També és llicenciat en Història Moderna i doctor en Filologia Hispànica (1981). De 1974 a 1992, va ser professor als Cursos d’Estudis Hispànics per a estrangers de la Universitat de Barcelona. I de 1991 a 1997, va dirigir la revista Historia y Vida. Com a periodista es dedicà a la divulgació de la història de la ciència, especialment, entre 1982 i 1996, a través dels suplements científics de La Vanguardia. Ha col•laborat en diverses obres col•lectives com la Gran Enciclopèdia Catalana i la Historia Universal Salvat (volums corresponents als segles XIX i XX). La seva tesi doctoral tracta sobre el llenguatge de la ciència. També s’ha distingit com a novel•lista i ha publicat obres d’imaginació relacionades temàticament amb alguna activitat científica: L’inesperat arcàngel del matí (1986), L’últim experiment (1994), La cadena (2002), El joc de l’urani (2003) i la novel•la futurista 2112, apareguda també el 2003. D’altra banda, és autor del llibre biogràfic La vida y la época de Felipe II (1997) i d’altres novel•les històriques, entre les quals cal destacar Deu visites al company absent (1997), Adéu, Bakunin! (1998), Els miralls de Schubert (2001), Escamot d’afusellament (2003) i El tren de Sibèria (2005). L’any 2004, va aparèixer en aquesta mateixa col•lecció El llarg camí de la ciència. Fets i personatges decisius, que ens permet descobrir les fites més reeixides de la recerca científica. El volum que avui presentem podria ser-ne una continuació circumscrita a la ciència aplicada.

Sobre l'argument

El famós mite de la caverna que Plató exposa a la seva obra La República —el d’uns humans que fan vida al fons d’una cova i creuen que les ombres projectades sobre la paret són l’autèntica realitat— adquireix un relleu i un poder aclaparadors en el nostre temps, en què la realitat i les seves imatges i virtualitats es barregen a una velocitat electrònica: tothom està pendent contínuament del mòbil, d’internet, del televisor, etc. Això, justament, és el que ha dut l’autor d’aquest llibre a crear un assaig-ficció al voltant d’un personatge que fa «tecnomagia», com si s’hagués escapat de la caverna platònica, tot contraposant la visió del món de dos gegants de la filosofia com són el propi Plató i també Nietzsche. Es remarca, així, el valor immens de la vida humana centrada en el present, una vida entre pantalles que l’ésser humà —i el seu jo— sempre pot transcendir si ha rebut una bona educació humanística.

Sobre l'autor: Joaquim Sala i Pujolràs

És fill de Centelles (Osona). Doctor en filosofia, va exercir de catedràtic a l’IES Guillem de Berguedà, de Berga. L’any 1993,
va ser guardonat amb el Premi Joaquim Xirau per l’obra El mite de l‘expulsió del paradís. Ha publicat, també, els llibres L’eix del Mal (2003), La saviesa encerclada (2007), El surf d’un món convuls (2009), Col·loquis amb la vida (2010), Filosofia per a viure (2012), Elogi dels grans dubtes (2013) i La vida entre pantalles (2014). Aquest 2015, ha aparegut la seva novena obra, Pelegrinatge al turó de Prometeu.

Sobre l'argument

Aquest no és un llibre de viatges a peu, sinó sobre viatjar a peu. Basat en la vivència personal i en la recerca, l’autor ens proposa un recorregut sistemàtic pels diversos aspectes que presenta el viatge a peu per etapes. D’aquesta manera, Joan Colom posa atenció en la capacitat de transformar el viatger i s’ocupa dels atributs d’aquesta mena de viatge. Per això, es pot dir que amb aquest llibre tenim a les mans un material bàsic però suficient per iniciar-nos-hi. El lector a qui va adreçat és, naturalment, el potencial viatger a peu, però també vol seduir a qui ja ha rebut les gratificacions dels viatges a peu per etapes, perquè sens dubte aquesta lectura li farà descobrir coses que faran encara més productius els seus viatges. Heus aquí, doncs, una invitació a agafar la motxilla i a posar-se en camí. Ben segur que, de la mà de l’autor, es convencerà que viatjar a peu esdevé una forma immillorable no només de caminar, sinó d’experimentar noves sensacions i emocions, i, en definitiva, de créixer com a persones.

Sobre l'autor: Joan Colom i Bertran

Va néixer a Igualada, on viu, l’any 1948. És llicenciat en Dret i diplomat en Direcció d’Empreses. Té un màster en Estudis Internacionals i un postgrau en Resolució de Conflictes. Va exercir diversos càrrecs directius en una empresa industrial del sector tèxtil. És un enamorat de la muntanya i del excursionisme. Muntanyenc i viatger a peu, ha incorporat el viatge a la seva vida. És soci del Club Excursionista Uecanoia. Ha publicat alguns articles en revistes i aquest és el seu primer llibre.

Sobre l'obra

Des de l’11-S, amb la caiguda de les Torres Bessones, el Senyor de la Terra americana va ser colpejat i atordit per un atemptat real i brutal, que va superar l’alta ficció. Immediatament, l’ira del Senyor ferit va atribuir que un eix del Mal s’abat sobre el poble nord-americà. I cal atacar l’eix –real o imaginari- emparat per la benedicció sagrada. Llenguatge teologicobíblic en ple segle XXI. L’autor d’aquestes cartes intenta aprofundir, a partir del fet de l’atemptat i de les seves repercussions, en un tema filosoficoteològic: l’origen del Mal. En aquest sentit, baralla la hipòtesi –que pot semblar blasfema- que l’origen mateix del Mal neix del fons insondable de la llibertat divina, i que de Déu va a la Humanitat, no debades l’ésser humà va ser creat a imatge i semblança de Déu. Fou creat lliure. Capaç de fer el bé i el mal. No deixa de ser extraordinàriament significatiu que tant el president Bush com Bin Laden i l’Al-Qaeda es justifiquen en nom de Déu. Però són els humans els qui en queden retratats. L’autor repassa també les actituds davant de l’Holocaust jueu per extreure’n alguna pista indicativa sobre la perversitat de Mal i s’acara sense complexos a un tema tràgic i etern que, a partir del dia de l’atemptat, amenaça d’estendre la tenebra només d’entrar al segle XXI.

Sobre Joaquim Sala

Va néixer a Centelles (Osona) l’any 1939. Es va llicenciar en Filosofia per la Universitat de Barcelona el 1977. I, l’any 1986, va obtenir el doctorat amb la tesi “L’astúcia de la Raó”. Amb l’obra El mite de l’expulsió del Paradís (Edicions 62, 1993), va ser guadonat, l’any 1992, amb el IV Premi d’Assaig Joaquim Xirau, que atorga l’Ateneu Barcelonès. Des de l’any 1979, exerceix de catedràtic de filosofia a l’IES Guillem de Berguedà a la ciutat de Berga. En els últims anys, els seus interessos intel•lectuals s’han decantat per temes relacionats amb la filosofia i la sociologia de la religió, i, en concret, treballa sobre el tema del Mal. S’ha distingit també com a articulista i conferenciant. En aquest sentit, cal remarcar el recent cicle de sis conferències que ha impartit sobre “Geografia i història del més enllà: cel, purgatori i infern”, el qual actualment continua revisant i ampliant per a la seva propera publicació.

Sobre l'obra

Catalonia infelix és un recorregut apassionant per la història de Catalunya des de la seva formació fins a l’any 1937, en què fou escrita aquesta obra. L’autor, l’hispanista anglès Edgar Allison Peers, va redactar-la a Barcelona, en plena Guerra Civil. Inicialment, el llibre anava adreçat sobretot als estrangers, especialment als britànics. Però el rigor, la neutralitat, la lucidesa i la brillantor amb què és escrit fa que sigui molt recomanable per al públic català. En definitiva, per a tot aquell que desitgi conèixer de prop la visió autoritzada d’un gran estudiós i un magnífic escriptor. I és que Peers aconsegueix, a més, elaborar una síntesi perfecta del nostre passat amb una gran claredat expositiva. Les dades fonamentals són ben a la vista al llarg d’un volum extens, dividit en dues parts, però molt ben estructurat. Gairebé vint anys després de la seva primera edició catalana, Edicions de L’Albí ha volgut recuperar un títol imprescindible que, a hores d’ara, ha adquirit un valor documental extraordinari.

Sobre Edgar Allison

Va néixer a Lighton Buzzard, Bedfordshire, l’any 1891. Catedràtic a Liverpool, l’any 1920 va fundar-hi l’Institute of Hispanic Studies i incorporà el seu departament els estudis de català, fins que l’any 1948 hi va poder crear el lectorat de català. Interessat per la figura de Ramon Llull, en va escriure una llarga biografia i en publicà un resum, Fool of love (1946). Traduí a l’anglès el Llibre d’Amic e Amat (1923, reimprès el 1945), Blanquerna (1926), Arbre de filosofia d’amor (1925), el Llibre de les bèsties (1927), així com la Vida coetània (1927). Arran de la guerra civil publicà The Spanish Tragedy (1936), Catalonia infelix (1937), Spain, the Church and the Orders (1939), The Spanish Dilemma (1940) i Spain in Eclipse (1943). Fou membre corresponent de l’Institut d’Estudis Catalans (1947). Va morir a Anglaterra l’any 1952.

Sobre Pere Ortís

Va néixer a Bellpuig l’any 1930. Va estudiar a Catalunya i a la New York University. Ha passat els trenta anys més actius de la seva vida entre Hondures i Nova York. Ha publicat, entre altres llibres, sis novel•les de tema americà: La pell de la iguana, El clam de l’asfalt, El crit del guacamai, El sol de la darrera selva, L’ombra del còndor i La petja incerta. Cal afegir-hi el recull d’històries curtes tropicals Cròniques de l’aborigen crònic i els contes novaiorquesos de La rosa de Harlem (L’Albí, 2003). Actualment viu a cavall de Catalunya i Nova York.

Sobre Agustí Costa

Agustí Costa, arquitecte tècnic i interiorista, professor i director del Màster en Disseny de l’Espai Interior de l’Escola Superior de Disseny Elisava, de Barcelona, ens presenta tot un seguit de temes propis del dissenyador, com són el tractament de l’espai, la llum, el color, etc. El llibre proposa un exercici projectual rigorós practicat des de la racionalitat, però alhora manifesta una gran predilecció pels aspectes suggestius del disseny, és a dir, per tots aquells components que estimulen la nostra capacitat sensorial. Perquè, tal com defensa l’autor, “el projecte de l’espai interior actual té unes possibilitats expressives que el doten d’un gran potencial, però que administrades equivocadament dificulten l’obtenció de resultats adients, sobretot amb relació a l’interès cultural que tot bon projecte ha d’assolir”. Amb aquesta obra, profusament il•lustrada, podem adonar-nos que “quan projectem convertim les nostres actituds en forma i que, per aquest motiu, és important adquirir hàbits consistents, per tal de desenvolupar formes sòlides: les allunyades dels patrons febles que saben captar tan sols l’aspecte extern més anecdòtic de la modernitat”.

Sobre l'obra

Escrita l’any 1955, aquest assaig va difondre’s clandestinament fins que l’any 1979 pogué emprendre’s la primera edició a partir de la versió definitiva que l’autor enllestí l’any 1975, poc abans de morir. Amb tot, aleshores no fou possible encara de donar-la a conèixer íntegrament. Avui, per fi, podem presentar la seva versió definitiva, després de restablir el text tal com l’autor el va deixar. Aquesta obra “apassionada –i apassionant—allunyada de les elucubracions universitàries i dels compromisos polítics”, com diu Jordi Pujol en el pròleg, fou escrita “amb una gran llibertat d’esperit, amb una gran visió de futur, amb una ferma voluntat de revisar el nostre passat per a entendre el present i construir un futur millor.”

Sobre Josep Armengou

(Berga, 1910-1976)

Escriptor, músic i, durant molts anys, vicari, mestre de capella i organista de Berga. A la seva ciutat va escriure tot el gruix de la seva obra, des de les col•laboracions a la revista “Queralt” (1952-1965) fins al seu llibre màxim: Justificació de Catalunya. Com a pensador i assagista va publicar Escrits de temps incerts (1965), La llibertat de consciència i encara més coses (1965) i El silenci de Catalunya (1970). Pòstumament aparegueren Nacionalisme català. Idees i pensaments de Mn. Armengou (1977) i Homilies de Mossèn Armengou (1988). Com a historiador, va divulgar estudis sobre El santuari de la Mare de Déu de Queralt (1971), L’escut de la ciutat de Berga (1973) i La Patum de Berga, llibre de referència obligada de la festa berguedana –declarada per la UNESCO Obra Mestra del Patrimoni ral i Immaterial de la Humanitat—reeditat també per L’Albí el 1994. D’entre la seva obra inèdita, cal destacar encara la voluminosa Crònica de la ciutat de Berga en lletra menuda, en vies d’edició. Enguany que es compleix el trentè aniversari de la seva mort, ens plau de presentar, finalment normalitzada, una obra que, amb el pas del temps, ha esdevingut un document de primer ordre sobre la realitat catalana, el qual presenta unes idees que no ens poden deixar indiferents, i que ens ajuden a interpretar millor el present i a projectar-nos definitivament com a nació cap al futur.

Sobre l'obra

Aquest és un recull de textos d’un autor inclassificable i polifacètic, que col•labora assíduament com a articulista d’opinió en diversos mitjans de comunicació, tant comarcals com nacionals. Segons Matthew Tree, prologuista del llibre, si l’autor no ha publicat més a la premsa de la metròpoli és per una raó essencial: els seus articles “són massa lliures”. I no es refereix a la llibertat estilística que sovint es pren Tomàs Arias, sinó a “la sensació de llibertat expressiva”. Són uns textos que “refresquen”, que sovint tenen “aquell punt canalla que a la canalla els encanta.” Un recull d’articles que, en definitiva, són gratament sorprenents.

Sobre Tomàs Arias

Va néixer a Guardiola de Berguedà l’any 1966. És poeta, narrador, músic i projectista. Ha estat cap de projectes de l’enginyeria que ha dissenyat les instal•lacions del Nou Museu de la Ciència de Barcelona CosmoCaixa, del Palacio de Congresos de Tenerife (Magma) i del Nou Hospital de Sant Pau. Ha publicat el llibre de poemes, Romanços (2004), que va obtenir el IX Premi Salvador Espriu, i ha escrit dos llibres més, Odi sobre tela (2009), també de poesia, i un altre de relats, Per a nois i paranoies, ambdós editats per Companyia Nacional de Poesia. D’altra banda, ha col•laborat, com a clarinetista, en el primer disc d’Ivette Nadal, Guerres dolcíssimes (2008).

CATEGORY

Sobre l'obra

“En aquest llibre, el viatger narrador mai no es posa per damunt del que observa. La ironia és un tret estilístic important del seu discurs narratiu i li serveix per crear el distanciament just entre el que observa i el que afirma el tòpìc, entre el que diu l’erudició i el que és la realitat de la Grècia actual... I el que és millor d’aquest excel•lent llibre és que es pot llegir com una novel•la; tan bé sap travar l’autor un fet aparentment poc extraordinari com és una estada a Atenes. No és gens aventurat posar Visita a Atenes al costat de les obres d’altres autors que han utilitzat el mateix recurs, també creant textos magnífics a partir de notes a peu de carrer o de monument... Aquest és, doncs, un llibre molt ben escrit, breu i substanciós, que reconcilia el lector amb un gènere que no sempre ha estat ben tractat. Un viatge literari molt recomanable en aquests temps de sedentarismes intel•lectuals i ideològics.” Miquel Vilardell.

Sobre Xavier Coromina

Des del 25 de febrer de 1981, que va publicar el primer article a l’aleshores anomenat El Punt diari, fins a aquesta premonitòria Visita a Atenes, l’obra de Xavier Coromina (Torelló, 1962) havia aparegut dispersa. De 1983 és la novel•la Per a qui es baten els ous (Edicions d’El Pèl), finalista del Prudenci Bertrana de l’any anterior; els contes de Còctel de fruites van aparèixer amb pseudònim al volum de 1986 dels guanyadors del premi “La Colla” i el 1991 va signar el Mètode per aprendre a accentuar bé (Editorial Empúries). La seva narrativa dinàmica, el postulat de fer literatura amb els diversos gèneres i registres de l’escriptura contemporània, ha superat les empreses editores encallades en els darrers embats del segle XX i continua, amb pretensió clàssica, a les pàgines de les que encaren el nou mil•leni. Els seus articles, reportatges i crítiques literàries han aparegut a La Vanguardia, El Món, Revista de Catalunya, Revista de Girona, Lletra de Canvi, Clot, Qüern, Llengua Nacional, El Temps, Ciutat Nord, Transversal o El 9 Esportiu, entre altres. A partir d’aquesta Visita a Atenes, a més dels textos que continua publicant a El Punt, els lectors podran seguir a Edicions de L’Albí l’interès de la seva proposta literària.

Sobre l'obra

Amb aquesta obra, l’autor fa un salt. No entra en un sol tema que unifica tot l’assaig, sinó que a través d’onze històries o petits relats, de situacions absurdes o sorprenents, reflexiona sobre diversos aspectes del món actual. Obre tot un ventall de rondes de vida i de camins, alguns dels quals amb un rerefons kafkià. Per exemple, en una estació anomenada justament «Mil Camins» els rellotges s’aturen a les dotze del migdia del dijous de Setmana Santa: representa que el temps, com la gent, també necessita fer vacances. Dins de l’estació, no pas a fora, tot es paralitza, ningú no en sap les causes, no hi ha responsables, el temps no flueix durant tres dies i la gent no es pot moure. Un altaveu convida els passatgers a fer una revisió de vida, no podem viure tan accelerats. Una altra ronda: en una ciutat, on hi ha una exhibició aèria, apareixen al cel imatges de bitllets dels grossos que es mouen i estan a punt de caure, però no arriben a tocar a terra. S’hi donen uns premis de molts diners, la gent es crema treballant per enriquir-se. Es pateixen ansietats i trastorns, ja que en la ideologia ultraliberal l’explotador i l’explotat s’han incrustat dins de cada persona… L’autor ens ofereix petits relats desconnectats en els seus escenaris, però units per un fil conductor relacionat amb els camins, els valors i els sentits de la vida humana i de l’humanisme, avui menystingut.

Sobre l'autor: Joaquim Sala i Pujolràs

És fill de Centelles (Osona). Doctor en filosofia, va exercir de catedràtic a l’IES Guillem de Berguedà, de Berga. L’any 1993, va ser guardonat amb el Premi Joaquim Xirau per l’obra El mite de l‘expulsió del paradís. Ha publicat, també, els llibres L’eix del Mal (2003), La saviesa encerclada (2007), El surf d’un món convuls (2009), Col·loquis amb la vida (2010), Filosofia per a viure (2012), Elogi dels grans dubtes (2013), La vida entre pantalles (2014) i Pelegrinatge al turó de Prometeu (2015). El llibre que avui presentem és el desè que publica.

.

Sobre l'obra

Després d’haver exercit l’ensenyament durant vint-i-sis anys –i arran d’una trobada fortuïta amb una exalumna–, Joaquim Sala es lliura a una reflexió en veu alta sobre l’estat de salut de l’ensenyament i de l’educació dins la societat de consum i l’era electrònica i en el marc de la inquietant globalització. Segons l’autor, el món es mou per una dinàmica perillosa empesa pel poder de la tecnociència global, la qual creix exponencialment sota l’impuls d’una voluntat cega (Nietzsche) dins les aigües ideològiques d’una economia de mercat que ens arrossega cap a un destí incontrolable i sense nord. És així, doncs, com es perden els sentits de la mesura i de l’orientació, i es trenquen els equilibris que ens aboquen a un món desbordat. L’ensenyament i l’educació –el sismògraf més sensible dels tremolors del món–, víctimes d’aquest desgavell, requereixen que la saviesa (la filosofia) i les humanitats assenyalin, en una nova praxi ponderada amb el desenvolupament del monstre tecnocientífic, el sentit dels límits tot proporcionant mesura i seny en les accions i en la vida, tant de l’individu com de la col•lectivitat. Cal, en definitiva, potenciar el pensament crític per tal que la saviesa, avui encerclada, creixi com cal. Totes aquestes reflexions van unides amb meditacions sobre altres perplexitats, la tercera edat i els avatars de la vida, des de la talaia i la perspectiva del cim d’una biografia que va fent camí.

Sobre Joaquim Sala

És fill de Centelles (Osona), però des del 1979 ha exercit de professor catedràtic de Filosofia a l’IES Guillem de Berguedà de la ciutat de Berga. Es va llicenciar en Filosofia per la Universitat de Barcelona (1977). Va obtenir el doctorat, l’any 1986, amb la tesi “L’astúcia de la raó”. Amb l’obra El mite de l’expulsió del Paradís (Edicions 62, 1993), va ser guardonat, l’any 1992, amb el IV Premi d’Assaig Joaquim Xirau, que atorga l’Ateneu Barcelonès. L’any 2003, publicà L’eix del Mal: de Déu a la humanitat, editat en aquesta mateixa col•lecció. En els darrers anys, s’ha prodigat com a conferenciant especialment sobre els orígens i la història de la tradició cultural, filosòfica i religiosa d’Occident. Els seus interessos intel•lectuals s’orienten cap a temes relacionats amb la filosofia, la sociologia, la religió, l’educació i les humanitats en general, i, més particularment, s’interessa sobre el tema del Mal. Col•labora assíduament a la premsa escrita i en altres mitjans de comunicació. La saviesa encerclada és la tercera obra que publica.

Sobre l'obra

George Steiner defensa que “el pes ambigu del passat en la idea i la substància d’Europa prové d’una dualitat primordial: la doble herència d’Atenes i de Jerusalem” (La idea d’Europa, 2004). A El somni de Grècia, Josep M. Solà es basa en la primera d’aquestes herències tot partint de l’axioma que ens proposa: “Grècia és el nom que hem acordat de donar a l’últim interrogant de la nostra ànima”. Amb la voluntat de resseguir aquesta fascinació exercida pel passat grecollatí tant en la literatura catalana contemporània com damunt de la consciència de qualsevol ciutadà europeu, l’autor conclou el seu viatge amb una aproximació a la pel•lícula La mirada d’Ulisses (1995), de Theo Angelopoulos, per mirar de trobar, en aquesta immersió dins la cultura clàssica, un alçaprem cap al futur més que no pas un refugi en el passat. Aquest llibre, sense excloure el rigor i la claredat expositiva, constitueix –tal com afirma Lluís Calderer--, “un exemple admirable de recerca apassionada i apassionant”.

Sobre Josep M. Solà

Va néixer a Calaf el 1961. És escriptor i professor de llengua i literatura catalanes a l’IES Alexandre de Riquer de Calaf (Anoia). Llicenciat en Filologia Catalana per la Universitat de Barcelona (1985), va obtenir el Diploma d’Estudis Avançats en Humanitats a la UPF (1999). Ha donat a conèixer la novel•la Llibre de les quatre metamorfosis (Columna, 1997), mereixedora del 1r premi Pere Calders de Literatura Catalana. És fundador i membre del consell de redacció de la Revista d’Igualada, on col•labora habitualment. El somni de Grècia és la segona obra que publica.

Sobre l'obra

El present volum aplega una selecció dels darrers articles periodístics de Jordi Argenter, que es caracteritzen per damunt de tot per la defensa de valors ciutadans i democràtics. Així, ja en la seva “Crida a la Joventut”, que encapçala el llibre, afirma amb contundència que “la llibertat es guanya cada dia exercint-la, defensant-la i aprofundint-la.” Al llarg d’una vuitantena de textos, caracteritzats per la seva brevetat i claredat expositiva, el lector hi trobarà unes reflexions cíviques i compromeses –socials, polítiques i artisticoliteràries–, que parteixen sempre de qüestions d’actualitat. Com diu Josep-Maria Terricabras, en el pròleg, no és gens casual que el llibre hagi adoptat el títol de tres articles de reflexió política, ja que “enfront de la democràcia desnatada, gairebé merament electoral, dels nostres dies, l’autor proposa el que ell anomena ‘democràcia participativa semidirecta’, que consisteix en un major control per part dels ciutadans tant dels afers públics com d’aquells a qui s’encarrega de gestionar-los i dirigir-los”. UnS articles “senzillament lúcids”, en definitiva, en els quals el lector trobarà “molts moments de clarividència i claror”.

Sobre Jordi Argenter

Va néixer a Barcelona el febrer de 1936. Llicenciat en Llengües i literatures romàniques i Dret a la Universitat de Barcelona i en Ciències polítiques, econòmiques i comercials a la Universitat de Madrid, ha treballat com a ensenyant, editor, creatiu de publicitat i de màrqueting promocional i com a traductor. Ha estat professor de la facultat de Traducció i Interpretació de la Universitat Pompeu Fabra de Barcelona. Amb la novel•la Adéu, Joan! Adéu, Barcelona! (1995), prologada per Manuel Vázquez Montalbán, va obtenir el Premi a la Creació Fundació Enciclopèdia Catalana (1993).

Sobre l'argument

El present volum aplega una selecció d’articles de Josep Tomàs Cabot publicats al diari Regió7 de 1999 al 2010. Aquests dotze anys de col·laboracions periodístiques van representar la culminació d’una intensa i prolífica activitat, iniciada molts anys enrere en nombroses publicacions, d’entre les quals algunes de les més importants del nostre país: des de la revista Destino fins a Historia y Vida, de la qual fou director. Això sense oblidar la seves continuades col·laboracions a La Vanguardia, un recull de les quals —les dedicades a la divulgació de la història de la ciència i de la tècnica—, va donar peu a dos dels seus llibres: El llarg camí de la ciència i El progrés tecnològic. Com diu l’editor Jaume Huch, en el pròleg, els articles de Josep Tomàs Cabot són uns textos amables que traspuen, a més de saviesa, una gran humanitat i una visió i un sentit positius de la vida. Aquests articles, en què el lector trobarà una gran varietat de temes i una diversitat de jocs i de recursos, «han estat escrits sense ampul·lositats ni estridències [...], tot fent gala d’un periodisme afable que podria fer escola.»

Sobre l'autor: Josep Tomàs Cabot

Va ser professor d’història als Cursos d’Estudis Hispànics de la Universitat de Barcelona i va dirigir la revista Historia y Vida. Com a novel·lista ha publicat, entre altres obres, L’inesperat arcàngel del matí (1986), finalista del Premi Ramon Llull; L’últim experiment (1994), Els miralls de Schubert (2001), La cadena (2002), El joc de l’urani (2003), Escamot d’afusellament (2004), El tren de Sibèria (2005), Weekend amb Robinson Crusoe (2007) i El capot del tsar (2010). L’any 2010, va recollir també les seves memòries professionals en un extens volum intitulat La feina feta, editat igualment per Edicions de L’Albí.

CATEGORY

Sobre l'obra

Després de la publicació de Moments crucials de la història d’Europa, amb què Santiago Riera i Tuèbols cloïa la seva tetralogia sobre el vell continent, tot exposant els grans esdeveniments
que a parer seu han configurat el que anomenem la «nostra Europa», arriba una obra que ve a ser un colofó oportuníssim i necessari d’aquest immens recorregut històric i cultural: la reivindicació d’una de les figures de primer ordre que han marcat, sens dubte, un abans i un després de la nostra civilització: Goethe, el gran poeta alemany, pilar essencial de l’humanisme europeu.
 
Ara, amb el desig de contribuir a resoldre el desconeixement detectat a casa nostra sobre aquest autor colossal, Riera i Tuèbols ens presenta aquesta obra que no és només una biografia sobre Goethe, sinó un estudi assequible però rigorós que ens fa avinents les llums i les ombres d’aquest personatge extraordinari. Com bé diu Ferran Mascarell, en el pròleg, «amb Riera, com també amb Goethe, la política, la ciència, la cultura i les ciutats es configuren com a pilars de l’humanisme»; perquè, en efecte, com l’autor de Faust, Riera també expressa «el desig de serenor, de gust per l’harmonia, de realització de la pròpia vida en la grandesa de la condició humana».

Sobre l'autor: Santiago Riera i Tuèbols

Barcelona, 1935

Professor emèrit de la Universitat de Barcelona i membre de l’Institut d’Estudis Catalans. Entre les seves obres, cal destacar Síntesi d’història de la ciència catalana (1983), Ciència i tècnica a la Il·lustració (1985) i Narcís Monturiol (1986). El 2004, amb Directe a Astúries, va encetar la seva incursió en el gènere de viatges; i, el 2009, va reivindicar cinc dones científiques amb D’Alexandria a l’era nuclear. L’any anterior, però, ja havia encetat el projecte de mostrar-nos Europa amb els seus ulls, primer observant les grans avingudes, després recorrent les places més significatives i, finalment, exposant en deu casos el binomi «ciutats i personatges». Finalment, va cloure la tetralogia amb Moments crucials de la història d’Europa (2014). L’any 2015, publicà també La dona en la biologia i la medicina, editat igualment en aquesta col·lecció.

Sobre l'obra

Després del seu llibre sobre les avingudes europees, Santiago Riera, un enamorat d’Europa, ens explica ara el que veu i el que pensa en els seus viatges i passeigs per les grans places europees. Deu són les que ha triat en aquesta ocasió, des de la plaça Roja de Moscou fins a la plaça Taskim d’Istambul, passant per les principals àgores centreeuropees i homenatjant també alguns indrets del sud com la plaça del Rossio de Lisboa o el Pla del Palau de Barcelona. Totes elles, sota la mirada de l’autor, ens presenten aspectes culturals i històrics que les guies no expliquen. No es tracta, però, d’una guia, ni d’un relat de viatges, ni d’un manual d’història. Tanmateix, participa dels tres gèneres. Tal com diu Joan Bestard, en el pròleg, "per Santiago Riera és com si Europa es pogués definir per les seves avingudes i places: una manera molt encertada de mirar la cultura i la història europees. Al capdavall, tant les avingudes com les places condensen i encerclen molts esdeveniments culturals que han marcat la història de cada país i, per consegüent, la d’Europa."

Sobre Santiago Riera

És professor emèrit de la Universitat de Barcelona i membre de l’Institut d’Estudis Catalans. Entre les seves obres cal destacar Síntesi d’història de la ciència catalana (1983); Ciència i tècnica a la Il•lustració: Francesc Salvà i Campillo (1751-1828) (1985), premi Lluís Sayé; Narcís Monturiol (1986); els seus estudis sobre La Maquinista Terrestre y Marítima, i una trilogia d’assaig sobre la ciència i la tecnologia, guanyadora, en l’àmbit de l’assaig, dels premis a la Creació i la Investigació. A més d’una Història de la ciència a la Catalunya moderna (2003), recentment ha escrit una Història de l’àtom (2005), que constitueix el primer volum de la història d’Europa del segle XX. Ha fet incursions en la narrativa (novel•la històrica: una trilogia sobre la ciutat de Barcelona) i en el gènere de llibres de viatges, com el dietari Directe a Astúries (2004), Tot passejant pel vell continent (2008), ambdós publicats dins d’aquesta mateixa col•lecció, i el llibre que avui presentem.

Sobre l'argument

Santiago Riera i Tuèbols ens presenta la biografia de cinc dones científiques que van marcar camí i que van ser un exemple a seguir per a totes les generacions d’arreu del món. Com defensa l’autor, «les deu dècades del segle vint han estat suficients per passar d’un començament en què les dones tenien el pas barrat de la formació universitària fins a la possibilitat d’obtenir un títol que arribava només després d’una carrera d’obstacles». I és en aquest context on cal situar les cinc dones escollides, ja que totes elles van haver de vèncer molts prejudicis fortament arrelats encara en la societat de què formaven part. Florence Nightingale, la biografia de la qual enceta el llibre, va ser la creadora de la infermeria moderna; Rachel Carson va ser una científica precursora de l’ecologisme; Rosalind Franklin, va ser la fisicoquímica que protagonitzà la troballa més transcendental de la genètica molecular: l’estructura de l’ADN; i, finalment, Rita Levi-Montalcini i Barbara McClintock van ser dues professionals de la medicina que dedicaren la seva vida a la recerca biològica.

Sobre l'autor: Santiago Riera i Tuèbols

Professor emèrit de la Universitat de Barcelona i membre de l’Institut d’Estudis Catalans. Entre les seves obres, cal destacar especialment Síntesi d’història de la ciència catalana (1983) i Ciència i tècnica a la Il·lustració (1985). El 2004, amb Directe a Astúries, va encetar la seva incursió en el gènere de viatges; i, el 2009, va reivindicar cinc dones científiques amb D’Alexandria a l’era nuclear. Amb aquesta obra, ens presenta cinc noves biografies de grans dones que dedicaren la vida a la recerca científica i a la medicina.

Sobre l'obra

Què vol dir, ser del Barça? Xavier Coromina agafa el toro per les banyes i ens fa una proposta nova i, en certa manera, revolucionària sobre com cal interpretar alguns aspectes bàsics de l’entramat del futbol, dels seus orígens i dels sentiments que ha generat al llarg dels temps fins al dia d’avui. Per això, tothom qui en algun moment o altre de la seva vida s’ha sentit del Barça trobarà, en Ser del Barça, tal com diu Josep M. Fonalleras en el pròleg, “una llarga, documentada, divertida i apassionant, resposta a la pregunta”. Perquè, en efecte, “aquest «petit assaig», que és distès però molt enraonat, molt literari, erudit sense avorrir gens ni mica, es planteja el futbol en termes de litúrgia i de simbologia, investiga els orígens dels cromatismes emocionals, indaga en la història del club, s’atipa de demanar ajut als clàssics i de pouar en els records...”. Després de Visita a Atenes, Xavier Coromina torna, aquesta vegada amb un assaig literari, a portar-nos al plaer de la lectura a partir d’un text agosarat i intel•ligent. Aquest cop, “Ser del Barça, però, amaga un secret”, diu el prologuista...

Sobre Xavier Coromina

(Torelló, 1962)

És llicenciat en filosofia i lletres, diplomat en interpretació de textos antics, catedràtic d’institut i autor, entre d’altres, d’una excel•lent Visita a Atenes publicada en aquesta mateixa col•lecció. És partidari del lliurepensament i de la independència i està casat i té dos fills. Viu a Taradell i toca el trombó.

Sobre l'obra

A l’autor li surt al pas una estàtua viva, un individu que encarna un personatge literari. A partir d’aquí comença una apassionant i desconcertant aventura. Li serveix de justificació per entrar en la situació moral i espiritual del nostre temps, i li dóna peu a fer una exaltació de la vida. Cada matí, en llevar- nos, es produeix una resurrecció que ens convida a meditar sobre el pas del temps, alhora que ens movem amb una gran fragilitat i contingència per l’existència, durant la qual els grans dubtes ens assetgen. L’estàtua viva manté la tensió de l’autor i finalment es mostra com la plasmació de l’home boig que anuncia la mort de Déu, segons el famós text de Nietzsche. No obstant això, l’autor es desmarca, des d’un principi, tant de l’ateisme com de la pura fe del creient, i se situa dins un humanisme agnòstic, convençut que és el més adient al nostre temps. Adopta una posició, en definitiva, que fa d’aquest Elogi dels grans dubtes un antídot contra els fanatismes i els fonamentalismes de tota mena.

Sobre Joaquim Sala

És fill de Centelles (Osona). Va exercir de professor de Filosofia a l’IES Guillem de Berguedà, de Berga. Va obtenir la tesi doctoral amb la tesi “L’astúcia de la raó”. L’any 1993, va ser guardonat amb el Premi Joaquim Xirau per l’obra El mite de l‘expulsió del paradís (1993). Ha publicat, també, els llibres L’eix del Mal (2003), La saviesa encerclada (2007), El surf d’un món convuls (2009), Col·loquis amb la vida (2010) i Filosofia per a viure (2011), tots ells editats en aquesta mateix col·lecció. Elogi dels grans dubtes és la setena obra que publica.

Sobre l'obra

Aquest llibre és, d’entrada, un homenatge a les persones que han dedicat la vida a la ciència. Però, d’acord amb l’autor, podem afirmar que “la història de la ciència l’han escrita vencedors i vençuts”, i, en dir vençuts, es refereix a qui no sols no va rebre en vida el reconeixement que mereixia sinó que, en el millors dels casos, va ser ignorat. En aquest sentit, sens dubte, les eternes vençudes de la història de la ciència són les dones. Per tant, aquesta obra vol fer una mica de justícia en reivindicar cinc científiques de gran vàlua i de distintes èpoques: Hipàtia, Sofia Kovalèvskaia, Irène Curie, Emmy Noether i Lise Meitner. Totes elles, bàsicament físiques i matemàtiques, són dones plenament immergides en l’època que els va tocar viure i totes van haver de suportar la discriminació per raó de gènere en l’exercici de la seva professió. Com destaca Susanna Tavera, en el pròleg, el llibre de Santiago Riera és una obra “en què l’eficàcia analítica i la riquesa narrativa aconsegueixen lligar les categories científiques amb les inquietuds per la biografia”: un gènere literari i alhora històric del tot atractiu i ple d’al•licients.

Sobre Santiago Riera

És professor emèrit de la Universitat de Barcelona i membre de l’Institut d’Estudis Catalans. Entre les seves obres cal destacar Síntesi d’història de la ciència catalana (1983); Ciència i tècnica a la Il•lustració: Francesc Salvà i Campillo (1751-1828) (1985), premi Lluís Sayé; Narcís Monturiol (1986); els seus estudis sobre La Maquinista Terrestre y Marítima, i una trilogia d’assaig sobre la ciència i la tecnologia, guanyadora, en l’àmbit de l’assaig, dels premis a la Creació i la Investigació. A més d’una Història de la ciència a la Catalunya moderna (2003), ha escrit una Història de l’àtom (2005), que constitueix el primer volum de la història científica d’Europa del segle XX. Ha fet incursions en la narrativa (novel•la històrica: una trilogia sobre la ciutat de Barcelona) i en el gènere de llibres de viatges, com el dietari Directe a Astúries (2004), Tot passejant pel vell continent (2008) i, més recentment, Deu viatges al cor del món (2009), tots ells publicats dins d’aquesta mateixa col•lecció.

Sobre l'obra

Davant de l’evidència que ens trobem en una època de desorientació general, l’autor entra en un joc de converses i de reflexions, cap a totes les direccions possibles, per tal de descobrir l’autèntic pols del batec de la vida i ser capaços d’afrontar el desconcert o la buidor que es produeix, la manca de sentit. De la mà de la filosofia, el llibre convida el lector a aturar-se, amb el desig que pugui exercitar la seva raó crítica. Perquè cal que siguem capaços de plantejar-nos interrogants sobre el sentit de la nostra existència. Al llarg d’una trentena de capítols, escrits en forma de conversa o de reflexió en veu alta, trobem les eines necessàries per “prendre’ns la vida amb filosofia” i dotar si cal d’un nou sentit la nostra existència.

Sobre Joaquim Sala

És fill de Centelles (Osona). A partir de l’any 1979 va exercir de professor catedràtic de Filosofia a l’IES Guillem de Berguedà de la ciutat de Berga. Es va llicenciar en Filosofia per la Universitat de Barcelona (1977). Va obtenir el doctorat, l’any 1986, amb la tesi “L’astúcia de la raó”. Amb l’obra El mite de l’expulsió del Paradís (1993), va ser guardonat, l’any 1992, amb el IV Premi d’Assaig Joaquim Xirau, que atorga l’Ateneu Barcelonès. Posteriorment, ha publicat L’eix del Mal: de Déu a la humanitat (2003), La saviesa encerclada: L’ensenyament i l’educació en un món desbordat (2007) i El surf d’un món convuls (2009), tots ells editats en aquesta mateixa col·lecció. En els darrers anys, s’ha prodigat com a conferenciant especialment sobre els orígens i la història de la tradició cultural, filosòfica i religiosa d’Occident. Els seus interessos intel·lectuals s’orienten cap a temes relacionats amb la filosofia, la sociologia, la religió, l’educació i les humanitats en general, i, més particularment, s’interessa sobre el tema del Mal. Col·labora assíduament a la premsa escrita i en altres mitjans de comunicació. Col·loquis amb la vida és la cinquena obra que publica.

CATEGORY

Sobre l'obra

Després de la publicació de Mil camins, l’autor fa de nou una immersió molt peculiar entre les llums, les ombres o els clarobscurs del nostre present. Recorre els mil colors de la vida humana, amb transformacions accelerades, i, per això, entra en escenaris i situacions surrealistes, virtuals, fictícies i kafkianes, per analitzar millor, entre contrastos, les entranyes dels
signes dels temps. Crea onze històries que es poden llegir per separat. Tanmateix, tenen un fil recurrent centrat en els colors i els valors de la vida, i els seus possibles sentits infinits o les seves absurditats. Se serveix constantment de metàfores i d’al·legories, de noms simbòlics i d’analogies, per retratar millor alguns dels nostres mals. Així, en una ciutat, Cromatilàndia de la Blancor, que viu de l’art, de la pintura i del color, els seus habitants pateixen una sorprenent pesta ocular que els impedeix de veure els colors: ho veuen tot en blanc i negre, com en les pel·lícules d’abans. «Zombis a la perifèria», una altra història, mostra el buit de moltes vides que es mouen sense esma pel món. A «El Desert dels Grans Miratges», un peculiar desert convida a fer unes meditacions i reflexions sobre les turbulències de la vida, amb un final inesperat. En definitiva, el surrealisme dels escenaris serveix a l’autor per tractar d’entendre la confusa realitat actual, distorsionada per la postveritat i amb un futur pintat tecnològicament de càlculs i algoritmes.

Sobre l'autor: Joaquim Sala i Pujolràs

És fill de Centelles (Osona). Doctor en filosofia, va exercir de catedràtic a l’IES Guillem de Berguedà, de Berga. L’any 1993,
va ser guardonat amb el Premi Joaquim Xirau per l’obra El mite de l‘expulsió del paradís. Ha publicat, també, entre d’altres,
els llibres L’eix del Mal (2003), La saviesa encerclada (2007), Col·loquis amb la vida (2010), Filosofia per a viure (2012), Elogi
dels grans dubtes (2013), La vida entre pantalles (2014), Pelegrinatge al turó de Prometeu (2015) i Mil camins (2016). El llibre
que avui presentem és l’onzè que publica.

.

.

Sobre l'obra

Després de dos llibres anteriors sobre les avingudes i les places europees, l’autor tanca la trilogia sobre el seu apassionant viatge per la història europea de la mà de nou personatges cabdals en el marc de les seves respectives ciutats, escenari dels seus importants descobriments. Ara, amb el convenciment que “la ciència ha estat un element aglutinador decisiu en el procés de la presa de consciència europea”, Santiago Riera i Tuèbols ens proposa un recorregut fascinant de nou segles, des del XII fins al XIX, al llarg del qual visitem, entre d’altres, la Còrdova d’Averrois, la Pisa de Galileu, el Lió dels germans Montgolfier, el Londres de Darwin o l’Oslo de Heyerdahl, l’home que va protagonitzar la intrèpida expedició del Kon-Tiki. Una aventura, sens dubte, apassionant.

Sobre Santiago Riera

És professor emèrit de la Universitat de Barcelona i membre de l’Institut d’Estudis Catalans. Entre les seves obres cal destacar Síntesi d’història de la ciència catalana (1983); Ciència i tècnica a la Il•lustració: Francesc Salvà i Campillo, 1751-1828 (1985), premi Lluís Sayé; Narcís Monturiol (1986); els seus estudis sobre La Maquinista Terrestre y Marítima, i una trilogia d’assaig sobre la ciència i la tecnologia, guanyadora, en l’àmbit de l’assaig, dels premis a la Creació i la Investigació. A més d’una Història de la ciència a la Catalunya moderna (2003), ha escrit una Història de l’àtom (2005), que constitueix el primer volum de la història científica d’Europa del segle XX, sense oblidar D’Alexandria a l’era nuclear: Cinc dones de ciència (2009). Ha fet incursions també en la narrativa (novel•la històrica: una trilogia sobre la ciutat de Barcelona) i en el gènere dels llibres de viatges, com el dietari Directe a Astúries (2004). Va encetar una trilogia sobre Europa, que conclou amb el llibre que avui presentem sobre les ciutats i els seus personatges, amb Tot passejant pel vell continent: les meves avingudes europees (2008) i que prosseguí amb Deu viatges al cor del món: les meves places europees (2009), tots ells publicats dins d’aquesta mateixa col•lecció.

Sobre l'obra

“Enfront de l’opressió i el despotisme, la dignitat humana no pot ser objecte de pacte. No accepta condicions ni atenuants”, escriuen els prologuistes a aquesta edició i, en efecte, Josep Armengou “exigeix que siguem intolerants amb la intolerància”. Editat per primera vegada clandestinament, l’any 1977, Nacionalisme català aplega tot un seguit de textos de l’autor de Justificació de Catalunya –escrits com sempre amb un estil clar, directe, sovint implacable--, que són en origen una tria molt representativa i oportuna de les seves idees i els seus pensaments. La diferència entre Nació i Estat, el nacionalisme i la política catalana, Espanya, la llengua..., són alguns dels temes i conceptes que tracta sense embuts, els quals són avui encara, en general, d’una actualitat i d’una vigència aclaparadores. Aquesta obra –que cal saber situar en el seu temps, però que calia recuperar—és, sens dubte, un cop de puny a la injustícia i a l’immobilisme. La llibertat és el seu leit motiv principal: “un clam a la resistència, a la revolta, al combat... a l’autodeterminació constant.”

Sobre Josep Armengou

(Berga, 1910-1976)

Escriptor, músic i, durant molts anys, vicari, mestre de capella i organista de Berga. A la seva ciutat va escriure tot el gruix de la seva obra, des de les col•laboracions a la revista “Queralt” (1952-1965) fins al seu llibre màxim: Justificació de Catalunya. Com a pensador i assagista va publicar Escrits de temps incerts (1965), La llibertat de consciència i encara més coses (1965) i El silenci de Catalunya (1970). Pòstumament aparegueren Nacionalisme català. Idees i pensaments de Mn. Armengou (1977) i Homilies de Mossèn Armengou (1988). Com a historiador, va divulgar estudis sobre El santuari de la Mare de Déu de Queralt (1971), L’escut de la ciutat de Berga (1973) i La Patum de Berga, llibre de referència obligada de la festa berguedana –declarada per la UNESCO Obra Mestra del Patrimoni ral i Immaterial de la Humanitat—reeditat també per L’Albí el 1994. D’entre la seva obra inèdita, cal destacar encara la voluminosa Crònica de la ciutat de Berga en lletra menuda, en vies d’edició. Enguany que es compleix el trentè aniversari de la seva mort, ens plau de presentar, finalment normalitzada, una obra que, amb el pas del temps, ha esdevingut un document de primer ordre sobre la realitat catalana, el qual presenta unes idees que no ens poden deixar indiferents, i que ens ajuden a interpretar millor el present i a projectar-nos definitivament com a nació cap al futur.

Sobre l'obra

El país i la seva gent han canviat; el món no és el mateix avui que l’any 1978. Hi ha hagut sotraguejades fortes, molta matèria sobre la qual dir alguna cosa, sobre la qual interrogar-nos. Fer-nos preguntes i emetre parers, aquestes són les armes de l’opinador. Les preguntes posen en evidència per passiva les mancances que qui escriu vol posar sobre la taula. Les sentències, l’opinió en el sentit estricte del mot, marquen clarament el territori ideològic de qui escriu. Aquestes són les aigües per on ens movem aquells que exposem en públic els acords o desacords amb el món. Per a Salvador Redó, escriure i fotografiar són dues necessitats vitals. Ho ha fet, com reconeix Gonçal Mazcuñán en el pròleg, de manera directa, planera, entranyable, oberta, agraïda i contundent. Perquè, com el lector podrà comprovar, els seus escrits i les seves imatges, “no s’entretenen en foteses ni fan concessions”. Sempre tiren pel dret: “hi ha massa actituds a combatre”, com diu en el seu primer article recollit en aquest volum, encara que alguns no ho vulguin veure i prefereixin dar-ne “la culpa, als forners”, com irònicament titula el darrer article d’aquest recull i per extensió el llibre que teniu a les mans.

Sobre Salvador Redó

Va néixer a Monistrol de Montserrat (Bages) el 1958. Es va iniciar en el món de la premsa l’any 1978 amb el naixement del diari Regió7, on ha desenvolupat la seva tasca professional, primer com a col•laborador i després, des del 1988, com a integrant de la seva plantilla. Ha estat corresponsal de l’agència EFE, de Catalunya Ràdio i de SER-Manresa. Impressor-tipògraf, va treballar quinze anys a la impremta del monestir de Montserrat. Estudià fotografia a l’escola CEI de Barcelona i Madrid. Sempre ha compaginat la fotografia i la crònica literària. És a les pàgines de Regió7 on ha desenvolupat la seva faceta de columnista. Autor i coautor (en textos i/o imatges) d’una trentena de llibres, entre els quals la col•lecció de set llibres de la Biblioteca Comarcal de Catalunya. També ha publicat, entre d’altres, les obres Montserrat, Manresa, guia de la ciutat, Montserrat, 1858-1958 i Montserrat, 1890-1930, El castell de Cardona, Andorra el país dels Pirineus, L’últim Gaudí, La Barcelona de Gaudí, Gaudí àlbum i, dins la col•lecció Catalunya Romànica, els volums dedicats al Solsonès, Berguedà i Bages. És biògraf del cuiner manresà Ignasi Domènech i Puigcercós (Manresa 1874 - Barcelona 1956) i ha comissariat l’exposició “La Cerdanya abans del tren”.

Sobre l'obra

Aquesta obra –un conjunt de catorze cartes adreçades a una exalumna, com en el llibre anterior– té com a eix central els conceptes de vida i de temps líquid de Zygmunt Bauman, tractats al llarg d’unes tranquil•les passejades filosòfiques que contrasten amb el tsunami de convulsions que pateix el nostre món. D’aquí, doncs, la metàfora del surf per expressar la dificultat de no sucumbir sota els onatges tempestuosos que ens arrosseguen. Per afrontar aquesta situació, la de viure a remolc del present actual arrossegats per l’ara mateix en un consumisme desbordat que erosiona la nostra saviesa, el filòsof ens convida a escoltar els pensadors, clàssics o moderns, a fi de recuperar la serenor i l’equilibri necessaris. Arran de la crisi actual, l’autor defensa al capdavall que el daltabaix econòmic ens obliga a aturar-nos per posar fre a un ritme de vida frenètic i ens convida a trobar un sentit més sòlid a l‘existència, forjat de filosofia i vida: una conjunció indispensable per afrontar la vaporositat líquida d’un present que giravolta a cegues.

Sobre Joaquim Sala

És fill de Centelles (Osona), però des del 1979 ha exercit de professor catedràtic de Filosofia a l’IES Guillem de Berguedà de la ciutat de Berga. Es va llicenciar en Filosofia per la Universitat de Barcelona (1977). Va obtenir el doctorat, l’any 1986, amb la tesi “L’astúcia de la raó”. Amb l’obra El mite de l’expulsió del Paradís (Edicions 62, 1993), va ser guardonat, l’any 1992, amb el IV Premi d’Assaig Joaquim Xirau, que atorga l’Ateneu Barcelonès. L’any 2003, publicà L’eix del Mal: de Déu a la humanitat, i el 2007, La saviesa encerclada (L’ensenyament i l’educació en un món desbordat), ambdós editats en aquesta mateixa col•lecció. En els darrers anys, s’ha prodigat com a conferenciant especialment sobre els orígens i la història de la tradició cultural, filosòfica i religiosa d’Occident. Els seus interessos intel•lectuals s’orienten cap a temes relacionats amb la filosofia, la sociologia, la religió, l’educació i les humanitats en general, i, més particularment, s’interessa sobre el tema del Mal. Col•labora assíduament a la premsa escrita i en altres mitjans de comunicació. El surf d’un món convuls és la quarta obra que publica.

Sobre l'argument

Santiago Riera i Tuèbols ens explica amb aquesta obra alguns esdeveniments que al seu parer han conformat, per bé o per mal, l’Europa actual. Des de la crema a la foguera de Giordano Bruno fins a l’horror d’Auschwitz, passant pel Congrés de Viena (i, sobretot, la Viena del Congrés), Greenwich i els rellotges de Harrison o la construcció de la Torre Eiffel a París, en un intent de no amagar cap fet dolorós, però sense evitar els més brillants, sigui en el camp social o cultural. En total són deu els episodis relatats i estudiats. Aquesta obra posa punt i final a la tetralogia sobre Europa iniciada amb Tot passejant pel vell continent (2008), Deu viatges al cor del món (2009) i Nous visites a l’ànima d’Europa (2011). En definitiva, més de mil pàgines que palesen la visió profunda de l’autor sobre el continent europeu. Com diu Antoni Simon, en el pròleg, «de fet, la cultura,
l’economia, la ciència i la tècnica no tenen sentit històric sense aquesta dimensió humana. I aquesta és una gran lliçó que recorre tot el text del llibre».

Sobre l'autor: Santiago Riera i Tuèbols

Sobre l'obra

Santiago Riera i Tuèbols, un enamorat d’Europa, ens explica en aquest llibre el que veu i el que pensa en els seus passeigs per les grans avingudes europees. Cinc són les que ha triat en aquesta ocasió: l’avinguda Nevski (Sant Petersburg); Unter den Linden (Berlín); el passeig de Gràcia (Barcelona); Ringstrasse (Viena), i els Champs Elisées (París). Cinc avingudes que podríem qualificar de clàssiques però que sota la mirada de l’autor presenten al lector aspectes culturals i històrics que les guies no expliquen. No es tracta però, d’una guia, ni d’un relat de viatges, ni d’un manual de història. Tanmateix participa dels tres gèneres. “La meva Europa”, com diu Riera, és l’Europa d’ahir, d’avui i de demà. La de sempre, la que cal conèixer com a viatger per tal d’estimar-la.

Sobre Santiago Riera

És professor emèrit de la Universitat de Barcelona i membre de l’Institut d’Estudis Catalans. Entre les seves obres cal destacar Síntesi d’història de la ciència catalana (1983); Ciència i tècnica a la Il•lustració: Francesc Salvà i Campillo (1751-1828) (1985), premi Lluís Sayé; Narcís Monturiol (1986); els seus estudis sobre La Maquinista Terrestre y Marítima, i una trilogia d’assaig sobre la ciència i la tecnologia, guanyadora, en l’àmbit de l’assaig, dels premis a la Creació i la Investigació. A més d’una Història de la ciència a la Catalunya moderna (2003), recentment ha escrit una Història de l’àtom (2005) que constitueix el primer volum de la història d’Europa del segle XX. Ha fet incursions en la narrativa (novel•la històrica: una trilogia sobre la ciutat de Barcelona) i en el gènere de llibres de viatges, com el dietari Directe a Astúries (2004), publicat dins d’aquesta mateixa col•lecció, i el llibre que avui presentem.

Sobre l'obra

Aquest llibre conté la crònica del corresponsal de RAC1 i col•laborador de l’Agència Catalana de Notícies a Madrid del que ha passat a la capital d’Espanya durant la tramitació de l’Estatut i els mesos previs a la formació del segon tripartit. També ofereix off the record el que s’ha dit als passadissos del Congrés dels Diputats –i als restaurants on s’han engendrat les conspiracions... Com diu en el pròleg Enric Juliana, delegat de La Vanguardia a Madrid, “el periodisme radiofònic necessita el contrast constant entre dues temperatures. Emmarcat per aquesta tensió, Pere Gendrau ha esculpit aquest darrer any i mig, minut a minut, l’acta de la gran trompada entre Catalunya i això que els catalans en diem Madrit, que no és ben bé Espanya, encara que també ho és”. L’Estatut. Km 0 aplega les reflexions d’un jove periodista català i les respostes a algunes de les preguntes clau que han quedat penjades durant aquests mesos. En resum, un llibre escrit des de la sinceritat i amb rigor, que ens convida a pensar.

Sobre Pere Gendrau

Va néixer a Berga (Barcelona) el 1980. Va començar a treballar en el món de la informació, l’any 2003, com a redactor d’Ona Catalana i col•laborador de Regió 7. El 2005, es va incorporar a la redacció d’informatius de RAC1 i, el mateix any, va assumir la creació de la corresponsalia a Madrid. Durant aquest període, ha col•laborat igualment amb l’Agència Catalana de Notícies i ha intervingut en el programa Minoria absoluta, també de RAC1.

Notícies